El Secret de Santa Cristina d’Aro – La ruta del Balcar

Rentador de Ridaura

Abans de l’arribada de la xarxa d’aigua potable a les cases, les dones (perquè eren les dones les qui rentaven la roba) havien trobat diferents mecanismes per tenir aigua neta per fer la bugada: pous, canals, mines… i, al principi, unes pedres planes a prop d’un curs d’aigua. A Santa Cristina es té constància d’un safareig municipal, situat a la riera de Can Roca; però un bon lloc era al Ridaura, al camí del Vilar. Les dones es posaven, de genolls, a tocar de l’aigua corrent i feien la bugada; utilitzaven un rentador de fusta on col·locaven la roba, l’ensabonaven amb sabó fet a casa (amb oli i sosa càustica) i, per estovar-la i treure’n les taques, la picaven amb una fusta. L’aigua corrent del riu anava molt bé per esbandir-la! Després l’escorrien i la deixaven eixugar a sobre d’uns matolls, no gaire lluny d’on rentaven. Aquesta era una feina molt pesada, perquè a més de carregar el pes de la roba molla, hem de tenir en compte que rentaven de genolls a terra i que l’aigua del riu, a l’hivern, era molt freda… i no hi havia guants! Normalment era una activitat que es feia en grup i s’aprofitava per comentar els esdeveniments amb més o menys benevolència. D’aquí ve l’expressió fer safareig.

Roures, alzines i suros: els tres Quercus de la Vall d’Aro

És poc freqüent trobar aquests tres cosins vivint junts, com aquí. Quercus és un gènere d’arbres que es caracteritza pels fruits en forma de gla. Al llarg d’aquest camí trobareu diversos exemplars de tres Quercus diferents: l’alzina (Quercus ilex), l’alzina surera (Quercus suber) i el roure (Quercus pubescens). Dels tres, el més característic de la zona és l’alzina surera, popularment anomenada suro. Les muntanyes que envolten la Vall d’Aro són un dels indrets de Catalunya on hi ha les millors poblacions d’aquest arbre. El suro, un dels principals motors econòmics de la zona a partir del segon terç del segle xix, és ignífug i es considera una adaptació de l’arbre per sobreviure als incendis. Tant les alzines com les sureres estan ben adaptades al clima mediterrani i tenen les fulles petites i dures per suportar millor els estius càlids. El roure és un arbre de requeriments més frescals i que abunda a la muntanya mitjana; té fulles toves i grans, que cauen a la tardor.

Resclosa de la Barraca

Les rescloses són una mena de barreres que s’instal·laven transversalment als cursos fluvials per regular el cabal, canalitzar l’aigua del riu cap a un molí o canal, permetre l’acumulació de terres i llots, etc. Amb aquesta barrera, l’aigua i el sediment que portava s’acumulaven en una bassa. Al Balcar hi ha la resclosa de la Barraca, que formava part d’una antiga finca, però cap al 1980 es construïren altres rescloses per regular les avingudes (les crescudes sobtades) del Ridaura; encara ara se’n poden veure les restes. No obstant això, riu avall, de la banda del Càmping Mas Sant Josep (abans la finca s’anomenava Can Sibils) trobem restes d’uns murs perpendiculars al curs del riu que servien per evitar que les crescudes del Ridaura s’emportessin les terres dels marges. Aquests camps, als marges del riu, eren zones d’hortes. Avui dia es considera que els cursos fluvials han de recuperar la fesomia natural i romandre lliures de barreres i construccions humanes.

Mamífers invisibles i ocells tot l'any

Guineus, eriçons, teixons… Aquests animals viuen al Balcar, però si entrem al bosc no els veurem. On són? Els mamífers salvatges són fugissers i, sovint, nocturns. Descobrirem la seva presència mitjançant les petjades i les restes que deixen. És més fàcil veure la munió d’ocells que hi viu tot l’any: tudons, gaigs, mallerengues, picots… Les poblacions d’ocells s’incrementen a l’hivern, quan arriben molts individus que viuen més al nord. Els vegetals mediterranis (lledoners, galzerans, arítjols…) estan carregats de fruits a l’hivern, de manera que ofereixen aliment a uns ocells que, a canvi, fan de jardiners involuntaris a través dels seus excrements. El Balcar també és un refugi de rapinyaires com ara el duc, el gamarús, l’aligot o l’esparver. El paisatge en mosaic de la zona, amb el bosc envoltat d’espais oberts, acull una biodiversitat elevada: només de papallones diürnes se n’han descrit cinquanta espècies diferents! També hi apareixen amfibis d’elevat interès, com la salamandra, o rèptils com el vidriol, que tot i semblar una serp en realitat és un llangardaix que ha perdut les potes.  

Pi monumental

Aquest arbre ha absorbit unes 14 tones de CO2 al llarg de la seva vida. L’edat d’aquest pi pinyer (Pinus pinea) no es coneix amb certesa però s’estima que és superior als dos-cents anys. Quan les tropes de Napoleó assetjaven Girona, probablement aquest pi ja havia nascut. Aquest pi fa uns 20 metres d’altura, i el perímetre del seu tronc és de 3,70 metres. Dins el brancam allotja una gran quantitat d’ocells, insectes i petits mamífers que hi troben recer. A diferència del pi blanc, la segona espècie de pi més característica de la zona, els pinyons del pi pinyer són comestibles i l’escorça del seu tronc té una tonalitat més rogenca. Per arribar a fer-se tan gran, aquest arbre ha incorporat unes 14 tones de CO2 al llarg de la seva vida. A Catalunya, la mitjana d’emissions de CO2 es calcula en unes 10 tones per habitant i any. Això vol dir que aquest arbre ha esmerçat més de dos-cents anys per absorbir la mateixa quantitat de CO2 que genera una sola persona en poc menys d’un any i mig.

Molí d'en Reixach

El molí d’en Reixac és una antiga masia testimoni del passat agrícola de Santa Cristina i en especial de la zona de Solius i de l’Ardenya-Cadiretes.

Bosc del Balcar

Quan entrem al cor del Balcar experimentem una sensació de canvi de temperatura i d’humitat. El bosc del Balcar ocupa unes 7 hectàrees. Aquest espai va ser adquirit l’any 2007 per l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro per preservar-ne els valors naturals. Probablement, la paraula balcar prové de balca, una planta que viu a la vora de l’aigua i que abans devia ser abundant a la zona. El bosc del Balcar està dominat per grans suros (Quercus suber), alzines (Quercus ilex) i pins (Pinus pinea), amb alguns lledoners (Celtis australis) i plàtans (Platanus sp). Els arbres són d’una bona mida i creen un ambient molt ombrívol on creixen algunes plantes pròpies del centre d’Europa, com ara el marcòlic (Lilium martagon), un bonic lliri freqüent al Pirineu. Aquestes plantes pròpies de latituds més fredes es barregen amb una majoria d’espècies mediterrànies, com el galzeran (Ruscus acculeatus). També podem gaudir de moltes altres plantes interessants: la delicada gatassa (Ranunculus ficaria) o la vinca (Vinca minor). Malauradament, el bosc de ribera original gairebé ha desaparegut. En lloc de pollancres i àlbers, hi trobem acàcies (Robinia pseudoacacia) i canyes (Arundo donax), dues espècies invasores.

El Ridaura

Seguint el camí, arribem a un punt des d’on podem creuar el Ridaura i anar a l’altra riba del Balcar. El Ridaura en condiciona tota la hidrologia, ja que creua totalment el Balcar i n’afecta la vida interior. Es tracta del principal corredor biològic entre l’Ardenya i les Gavarres. Aquest curs fluvial, que neix als peus de l’ermita de Sant Baldiri, és, sens dubte, un dels elements més importants de l’estructura natural de Santa Cristina d’Aro i esdevé un connector ecològic entre els vessants nord i sud del municipi. El Ridaura es caracteritza pel fet de ser un riu de règim mediterrani temporal, amb episodis seqüencials de crescudes durant l’hivern i períodes d’assecatge durant l’estiu en diversos punts del seu tram. Al seu pas per la zona del Balcar, el Ridaura en condiciona el paisatge, i els seus voltants esdevenen refugis per a la fauna. Un exemple serien els abellerols (Merops apiaster), que nidifiquen en els talussos, un dels pocs indrets de la vall on trobem aquesta espècie. Les condicions d’humitat converteixen aquest espai en una zona idònia perquè s’hi desenvolupi el bosc de ribera amb espècies com el vern (Alnus glutinosa), l’om (Ulmus minor), el pollancre (Populus nigra), l’àlber (Populus alba), el salze (Salix acmophylla), l’aloc (Vitex agnus castus) o el freixe (Fraxinus angustifolia). Tanmateix, la pressió humana ha accelerat la degradació de la zona i a poc a poc hi comencen a dominar espècies al·lòctones i invasores com la canya comuna (Arundo donax), l’acàcia (Robinia pseudoacacia) o el plomall de la pampa (Cortaderia selloana).